Els estats espanyol i francès des de fa segles apliquen una política desnacionalitzadora i de minorització de la llengua catalana; això és, anar reduint els usos de la llengua: mitjans de comunicació, cinema, serveis públics com la sanitat, la justícia o bé l’ensenyament, etc.

És una estratègia subtil que aquests estats han tingut ben clara: si no hi ha llengua, amb l’estadi intermig del folklorisme, el següent estadi és la mort de la nació. I sense nació, potser hi ha país, hi pot haver estat, però no hi ha res que ens aglutini col·lectivament i ens faci hereus d’un passat i de la mirada catalana del món que la fa única com ho fa de les altres llengües la seva mirada.

En tots els processos de substitució lingüística, en què, de manera gens atzarosa, una llengua deixa de parlar-se per parlar-ne una altra que ha conviscut al mateix espai durant un temps determinat, es repeteixen una sèrie de patrons que són: SEGUEIX-NOS A: @cuparenys

• Hi ha una situació de bilingüisme on hi ha una llengua que preval sobre l’altra.

• Sovint hi ha un estat uninacional i unilingüístic, en el cas dels Països Catalans aquests estats són imperialistes i afavoreixen l’ús d’una sola llengua.

• Els parlants no són conscients de la mort de la llengua i de la importància de la tria d’una o altra llengua en les relacions socials. Amb tot, malgrat el bany de dades que dia sí dia també ens recorden que la nostra llengua està immersa en aquesta substitució, cal abandonar el fatalisme que ens porta a la paràlisi i repetir mil i una vegades que tot és capgirable. Però cal que millorem una sèrie d’aspectes:

• En l’àmbit institucional, també al municipal, cal crear la regidoria de Llengua catalana per regular l’ús de la llengua en la contractació pública així com per emprendre iniciatives de promoció del català de la casa gran enfora.

• I seguint amb l’administració, exigir a les institucions la garantia dels nostres drets com a catalanoparlants, tot i que això impliqui contraposar legalitats. Les institucions públiques han de garantir que la llengua del país sigui coneguda per tothom.

• En l’aspecte personal, hem de normalitzar el català a la primera conversa amb un desconegut, encara que no el coneguem o bé parli una llengua que coneixem.

• I, finalment, en contextos on hi ha més d’una o dues llengües, el català ha de ser preservat, treballant perquè sigui la llengua general de relació social.

Com deia l’enyorat Estellés, Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble. I per ser-ho, per la memòria i pel futur, ens cal l’ànima, que és la llengua.